Guanyadors 1r Concurs microcontes

La senyora de Sispony

Asseguda a l’eixida desgrana les tavelles. A la falda hi té el gibrell dels fesols, a la dreta el tavellar ple, i a l’esquerra les baines buides que cremaran i espetegaran sota els cremalls. Quan algun fesol salta fora del recipient, palpa el terra amb els capcirons dels dits i si no el pesca diu a la filla: «Nati, algun n’hi ha pel terra». A la seua edat, asseguda a la cadireta, els treballs que pot fer són feines de dits per a les quals no li cal ni la vista ni el pols que ja no té. Aquesta dona que té molts anys i molts records i que havia estat un escarràs treballa amb les mans perquè no les saps tenir plegades. Les mans tenen memòria. Els nervis, els artells, els tendons evoquen hores  de feina.

A la primavera li agrada sentir entre els dits la humitat de les carreretes. Amb l’ungla n’escapça la cua, en bufa  els brins d’herba i el polsim de terra. «Algunes carreretes tenen el barret rodó, com un botonet i  altres són com un plateret». Gairebé no les veu, però en palpa la superfície vellutada; hi sent l’olor de tros i del bon temps que  arriba per canviar-ho tot i té la remembrança de quan trescava pels trossos amb la cistella al braç. Les carreretes s’assequen als porgadors i ella cada matí hi passa les puntes dels dits; va trobant que  perden l’aigua, s’arrupissen i s’assequen a l’eixida. Els porgadors curulls de carreretes ja ben seques fan cap a la coixinera de roba, a poc a poc i a sarpats. La lliga amb els dits tremolosos i la serva a la falda. 

L’hivern passat encara feia mitjons amb les quatres agulles. Els feia d’esma, sense veure els punts i el color del cabdell, només amb l’ànsia de donar feina als dits que no poden estar sense fer re i no s’avenen a reposar. 

  Li donen draps per plegar i els allisa amb el palmell pla. Què pot fer més ara que les hores passen tan lentes? 

Quan el sol ja ha colat, quan arriba la fosca i  la senyora de Sispony cobreix  tota la Vall d’ Àssua, a una mà el bastó, a l’altra la cadireta que arrossega, entra cap a la cuina, torna a seure i s’examina les mans desvagades que no pot veure i no reconeix. 

Pseudònim: Trinitat

EL PARC DE LA CABANA

Hi havia una vegada, a l’escola de Rialp, quatre nens i una nena: el Pep, l’Aleix, el Roc, el Jan i la Merla. Un dia, van decidir fer una cabana i van anar a agafar les fustes a Fustes Sebastia. Allí es van trobar al Manel:

MANEL- Ei! Que voleu?

PEP- Volem construir una cabana i necessitem fustes...

MERLA- Si pot ser de roure, que són més resistents!

MANEL- Si que hi entens tu de fusta!

MERLA- Sí! De gran vull ser fustera.

ALEIX- Què has de ser tu fustera!

JAN- Això es una feina per a homes!

MANEL- Prou! Us dono la fusta de franc i marxeu, que no vull discussions sexistes!

Van marxar cap al riu, on volien fer la cabana, però al passar per davant de l’estanc...

JAN- Hola Jessi! Volem unes llaminadures.

JESSI- On aneu amb aquestes fustes?

ROC- És que aquesta diu que vol ser fustera! I fuster és una feina per homes!

JESSI- Com? Les dones podem fer la mateixa feina que els homes! I fins i tot la podem fer millor!

JAN- Què dius! Les dones com a molt modistes, dependentes...

JESSI- Va! Us regalo les llaminadures i marxeu, que no vull sentir més bestieses!

A fora...

ALEIX- Us heu adonat que gràcies a aquesta flipada ens ho estan regalant tot?

Van arribar al riu i es van disposar a construir la cabana, però no es posaven d’acord. Van decidir repartir-se les fustes i fer dues cabanes, una els nens i una la Merla.

En un moment, els nens van tenir la seva cabana enllestida. La Merla va necessitar una setmana, però va quedar fantàstica, fins i tot la va pintar! Quan estava fent els últims retocs, va passar caminant l’alcalde del poble, el Gerard.

GERARD- Hola Merla! L’has feta tu aquesta cabana?

MERLA- Sí! T’agrada?

GERARD- Estic impressionat!

MERLA- Gràcies!

Aquella mateixa nit, l’alcalde va trucar per telèfon als pares de la Merla. Va comunicar-los que havia decidit posar la seva caseta al nou parc que construirien l’estiu vinent. El parc es diria “El Parc de la Cabana”, i hi posarien una placa en honor a la Merla, la fustera més jove del Pallars.

La inauguració del Parc va arribar, i va ser el dia més feliç de la Merla. A més, els seus amics van demanar-li perdó, es van adonar que tots som iguals i que s’ha de lluitar per acabar amb el sexisme.

Al cap d’uns anys, la Merla va aconseguir el seu somni de muntar una fusteria a Rialp i va donar feina a l’Aleix. El Jan va obrir una perruqueria al poble, el Roc es va fer dissenyador de moda i el Pep mestre.

GOT DE PLÀSTIC