Relats guanyadors de la 3a edició del concurs de Microcontes (8 de març de 2024)

GUANYADORA “1a Categoria”: Sofia Bervoets amb el relat “Les àvies”

(Categoria Escolar)

LES ÀVIES

Les àvies qui són? Les àvies són treballadores tant a dintre, com a fora. Lluiten pels seus somnis perquè si elles volen ser alguna cosa, s'ho treballen i ho aconsegueixen.
Les àvies quan arriben a casa et fan un petó i t'omplen la galta de pintallavis vermell, tenen un collar de perles al seu coll, una veu dolça com un caramel de mel. Et cridem amb molta il·lusió i quan arribes et diuen coses precioses. Et fan el teu menjar preferit i està exquisit.
Les àvies encara que se'n vagin sempre estaran dintre del nostre cor, t'ajudaran a aconseguir tot el que et proposis.
La meva àvia m'ha ensenyat una cosa: "que dona igual allò que et diguin, tu ets preciosa, valenta, amable, amorosa, única, tu ets com ets".
Les àvies per mi haurien d'esser eternes perquè he après moltes i moltes coses bones d'elles. Sempre les hem de recordar amb un somriure a la cara dient-nos tu pots, ho aconseguiràs, no escoltis les coses negatives que et diuen els altres, creu amb tu.
Tots les trobem a faltar quan no les tenim. Tots hem après moltes coses de tu i moltes més que hem d'aprendre. T'estimem tots molt, àvia. Un petó.

GUANYADORA “2a Categoria”: Martina Ricou amb el relat “La història de la Maria”

(Categoria dels 12 als 25 anys)

LA HISTÒRIA DE LA MARIA

La Maria és una dona excepcional. Valenta i plena de determinació, va desafiar les expectatives de la societat des del primer dia. Va créixer en una època en què molts dubtaven de les seves habilitats i capacitats només pel fet de ser una dona. Malgrat això, va decidir no permetre que ningú l'aturés.

Des de petita, la Maria, ja era increïblement intel·ligent i les matemàtiques i les ciències era el que més li agradava. Els seus pares no ho veien amb bons ulls, ja que una dona havia de tenir altres habilitats, cuinar, cosir, encarregar-se de la casa. Els seus pares veien que no podrien parar aquelles anheles que havia d'aprendre, per això van decidir de no deixar-la anar a l'escola.

La Maria no volia acatar les ordres dels seus pares, però no li'n quedava una altra, fins i tot l'havien fet anar a missa, va prometre al mossèn que seguiria els desigs dels seus pares. Plorant i desencaixada va quedar-se a la seva habitació mentre els seus germans anaven a l'escola. Però aquella situació no podia durar, la Maria va estudiar quina en podia fer. Un dia anant a viar les vaques es va trobar amb la Mercè, la seva professora que estava assabentada de la decisió dels seus pares i van decidir que havien de fer alguna cosa, la Maria s'escaparia de casa i la professora l'amagaria sota la seva taula perquè així ella podria continuar amb les classes, així ho van fer.

L'endemà quan els seus pares van anar a feinejar, i els seus germans a l'escola, la Maria va agafar la corda de penjar el tocino, que tenia un ganxo i va baixar pel balcó del carreró de darrere, es va posar la mantellina de padrina al cap i cap a classe. En arribar aprofitant que els nens eren al pati, va entrar per la porta darrere i es va posar sota la taula de la Mercè, així va poder escoltar tota la classe i després la Mercè li va donar deures per fer. En arribar a casa s'amagava al paller a llegir llibres, i fer les feines que li havia manat.

Així van anar passant els anys i la Maria va fer-se gran, després de superar tots els prejudicis i les grans barreres que li van posar va acabar convertint-se en la gran científica del seu temps i va tenir renom internacional, i fins i tot, va aconseguir guanyar un Premi Nobel. Va haver-hi molts moments difícils pel camí. Va enfrontar discriminació i prejudicis, però la Maria mai va perdre el somriure i va desafiar les expectatives, obrint camí a moltes dones que la seguirien. És un exemple a seguir per moltes nenes petites, que volen dedicar-se al mateix, i que ara per fi tenen a una dona com a referent.

GUANYADORA “3a Categoria”: Meritxell Soro amb el relat “Fer safareig“

(Categoria dels 26 anys en endavant)

FER SAFAREIG
Resto asseguda vora el pedrís del safareig de la plaça de les escoles de Rialp, acluco els ulls i recordo, imagino, aquest clot d’aigua que tantes històries podria explicar...
“La Maria renta aquell llençol mig apedaçat, de tantes cosides i nits viscudes; la Glòria ensabona la bata de flors, mentre el seu fill Josep mig descurt, perquè li a fet treure la camisa per fer-li una ensabonada, fa auleses esquitxant la seva germana amb l’aigua del safareig.
Fa maleiar les dones que es queixen de què els torna mullar la roba, mentre ell riu amb cara d’esmolet.
La Montse observa i exclama: Ai! Tanta roba i tan poc sabó!
La Consol i la Eulàlia xiuxiuegen i s’expliquen quan la nit passada, a bocafoscant, van fer supo-supo amb en Marcel i l’Esperança, mentre s’apotxonaven apassionadament.
I parlen de l’amor i del primer cop que van sentir volianes a l’estómac, de quan van a ballar per festa maior, de lo furros que poden arribar a ser alguns homes i de com se senten d’incompreses enmig de tanta repressió. I s’expliquen com va ser el seu primer petó.
La Rosa frega tant com pot aquells pantalons tacats de fang del seu home, l’Esteve, que els porta bruts de tant muntanya amunt i avall amb els animals i l’Amèlia riu del seu esforç perquè el seu marit vagi ben estropat.
L’Amèlia, jove, soltera i a voltes una mica incompresa fa ullets al mirar la Júlia mentre guarda la roba al cabàs i enfila camí cap a casa. N’està tan enamorada, imagina el dia en què s’atrevirà a expressar els seus sentiments cap a ella.
I la Tresa i la Núria s’expliquen remeis i parlen de plantes per a sanar i elaborar ungüents ara que ja s’apropa la primavera i arriba el moment de la recol·lecció.
Mentre algunes entonen cançons amb el so de l’aigua de fons.
I de sobte, arriba en Pep amb la mula i s’atura perquè begui aigua a l’abeurador. I el silenci es palpa a l’instant. Les dones callen i esbossen somriures tímids i es miren entre elles. Mentre aquella sobtada presència masculina trenca el moment d’intimitat”
Obro els ulls mentre sospiro...
Això era per mi el safareig, un espai de llibertat entre dones, un espai on poder-nos expressar sense embuts, un espai de socialització, un lloc d’acolliment i de cures entre nosaltres. Un espai necessari per a sentir-nos estimades i respectades.
Un espai on esdevenir nosaltres mateixes.